FER LES MALETES PER SEMPRE.

Molts cops he pensat què passaria si tingués de marxar per sempre. No tinc molt clar per on començaria, depèn de les circumstàncies suposo: si marxés amb la família o sola; cosa que crec que si fos per voluntat pròpia no em faria res, ja que a mi m’agrada molt viatjar i veure món, si que tinc clar que una temporada vull anar a viure fora.

Però tornaria, suposo jo.

Però si fos per circumstàncies de la vida per exemple una oportunitat que no tingués elecció no sabia per on començar, la qüestió també està en si seria amb la família o sola o pel fet de trobar una de les millors feines del món. Crec que m’hi hauria de trobar i comparar-ho ja que aquí en aquests moments estic molt bé.

No se sap mai però, perquè la vida dóna moltes voltes.

EL PREU D'UNA AMISTAT

De vegades coneixem una persona a campaments o colònies i, penses que potser no tornaràs a veure-la més, que allò ha sigut un amic ‘’de campaments’’, que en aquell moment et pots haver unit molt però, per diferents circumstàncies de la vida el contacte es perdrà.

Doncs això em va passar amb una de les meves millors amigues. Érem petites, només teníem set anys, vàrem coincidir a les colònies d’estiu, vàrem passar set dies molt divertits, però aquella setmana es va acabar. Qui m’ho anava a dir! que després de quatre anys ens retrobaríem i la nostra amistat i , la nostra passió pels cavalls ens uniria de tal manera.

Vam coincidir a l’escola d’hípica ‘’Les Deus’’, cap de les dues teníem coneixements de que l’altra muntava a cavall, que per nosaltres era més que un esport, era una passió: entrenàvem juntes, ens ajudàvem a l’hora dels exercicis, fins i tot coincidíem a les quadres quan raspallàvem i mimàvem als cavalls. De mica en mica ens vàrem adonar que teníem moltes coses en comú quan no estàvem entrenant, parlàvem per telèfon o quedàvem per veure’ns. La nostra amistat s’anava enfortint per moments, fins i tot ens varen comprar les nostres respectives eugues amb pocs mesos de diferència.

Aquella va ser un dels moments més importants de la nostra vida, encara tenim més coses en comú: teníem una euga! I el respecte i carinyo que sentíem pel nostre animal es convertia en respecte i carinyo entre nosaltres.

De vegades l’amistat és un sentiment que és una conseqüència de les nostres afeccions o passió i en el nostra cas per l’amor a les nostres eugues.

No és una amistat forçada, actualment no estem a la mateixa hípica, però les dues sabem que sempre podem compta l’una amb l’altra, perquè no és una amistat de veure’ns cada dia anem a diferents escoles però és una amistat sincera.

AQUESTA ÉS ELLA

Aquell 12 de maig de 1999 a les 12:40h, va ser molt especial per moltes persones, va néixer la Nora, la primera i última filla d'un matrimoni, el qual es va separar quan la nena tenia 2 anys. Ella es va criar amb la seva mare i la seva família materna, amb la paterna no hi tenia tanta relació. Amb un any va anar a la guarderia ''El petit príncep'' a Banyoles i ja va empalmar amb l'escola ''Alzina Reclamadora'' a Melianta (Fontcoberta) on viu ella.Va anar creixent i creixent amb els amics i família. De petita feia natació, als 9 anys va fer bàsquet però l'any següent ho va deixar, perquè no podia assistir als partits. Als 10 anys va començar patinatge el qual va tindre que deixar, perquè va renyir molt forrt amb unes nenes, amb les quals encara no s'hi parla. La seva mare li va dir que fes un esport que no hi conegués a ningú. Com que és molt oberta ja li anairia bé, va triar l'equitació ja que des de petita s'havia criat amb cavalls, allà va fer amics, va anar a diferents hípiques experimentant quina disciplina li agardava. Després de tan provar va decidir que faria una mica de tot i quan ja feia dos anys que muntava van decidir comprar-li una euga, anomenada Cazorla, però ella va batejar com a Kloe; ja fa un any i mig que la té i no la canviaria per res del món.

Ella és una nena tímida al principi, però quan ja et coneix no calla, és molt tossuda, carinyosa, simpàtica, oberta, amable, respectuosa, no li agrada posar-se en merders i molt sincera (a vegades la sinceritat la perd). Té els seus objectius molt clars, tant que sap on vol viure, que vol estudiar medicina; mitja vida muntada, sap que pot haver entrebancs pel mig i que potser no sortirà tot com vol ella, però fa i farà el possible perquè els seus objectius es compleixin.

Té els cabells arrisats d'un color castany fosc, la cara rodoneta i els ulls marrons, el nas petit i la boca normal. A l'estiu amb el sol li surten peques a les galtes. No és ni alta ni baixa.

Els seus colors preferits són el vermell i el verd llima. Els seus hobbys a part de nadar i l'equitació són: escoltar música, cantar, ballar (que no hi té facilitat), tocar el piano, córrer, caminar, quedar amb els amics, llegir, mirar la TV, viatjar i anar de compres.

A l'edat de 14 anys està molt contenta de la seva vida i no la cambiaria per res del món.

GREGUERÍAS

El reloj es el corazón del tiempo.        

WHEN MY GRANDMUM/ GRANDPA/ MUM/ DAD WAS A TEEN...

When my mum was a teen she grew up in Girona centre. Her friends were from her school, and she didn't know people from other neighbourhoods. She went to Carmelites school, there were only girls. They didn't play in the streets or ride a bike. They played inside their houses. They had grown like that so they were used to that. When they grew up, they went to other places. Now when they go to Girona, they think ''the city has become very big''.

MY FRIEND

Xènia Àvila and I are friends. Xènia lives in Banyoles in a modern house and I live in Melianta. We meet in the equestrian school, les Deus. We don't go the same school, she studies at Casa Nostra.
Xènia is fouteen years old. She's tall and she's got brown long hair. In her free time she goes to the equestrian school with her horse.
Xènia is cheerful and she's chatty and generous with her friends. She likes going to the beach. She love horses, we see each other three or fous times a year, when we meet we have a great fantastic time.

SINOPSIS

 ÚLTIMO TESTIGO

 Un asesinato en los años sesenta queda sin

 resolver. El destino hace que nuestra

  protagonista, Blanca de la Vega, una joven

  estudiante de periodismo, que quedó

  huérfana de pequeña y fue criada por su tío,

  Javier de la Vega, un escritor de renombre,

  encuentre por casualidad unas fotos

  antiguas en las que su tío y unos amigos

  salen de una fiesta en la que se cometió un

  asesinato.

En la actualidad, su tío es el único testigo vivo de esa fiesta, y  Blanca decide investigar el asesinato.

Javier de la Vega, le revela que fueron testigos indirectos del homicidio, pero que en realidad no supieron nunca que ocurrió realmente debido a la confusión que se produjo en el momento del asesinato.

A pesar de la edad del tío, y la poca memoria que le queda, Blanca insiste en querer resolver el crimen.

Tío y sobrina se verán envueltos en el intrigante caso, del cual, Javier del la Vega es, sin saberlo el último testigo.